[Stop ISDS] Miriam Nobre “Les dones són la variable d’ajust en un sistema que fa impossible la vida”

Miriam Nobre (Brasil, 1965), membre de la Marxa Mundial de Dones, ha incorporat a la dieta algunes arrels que comunitats tradicionals de Vale do Ribeira (São Paulo) mantenen en la seva alimentació, lliure de l’”homogeneïtzació alimentària que patim a la ciutat”. Diu que menjar-ne li fa bé, al cos i també al coratge, encara més necessari en temps de creixents atacs als drets i a les persones que els defensen. Amb l’entitat Sempreviva Organização Feminista, Nobre treballa en projectes d’agroecologia i economia feminista. Són dues peces de la resistència que l’activista considera que cal estendre i enxarxar davant els abusos empresarials i contra la por que l’ultraconservadorisme aconsegueix mobilitzar. A tocar del primer any de la victòria electoral de l’exmilitar Jair Bolsonaro, Nobre ha estat a Barcelona per participar en la jornada “La borsa o la vida: transnacionals i feminismes“.
miriam nobre
Foto: Meritxell Rigol
https://www.elcritic.cat/noticies/miriam-nobre-les-dones-son-la-variable-dajust-en-un-sistema-que-fa-impossible-la-vida-38545
Meritxell Rigol – El Crìtic – amb lacol·laboració de Catalunya No als TCI

 

Nou mesos després de l’arribada de la ultradreta a la presidència de Brasil, els i les activistes heu detectat més indefensió i impunitat que abans del govern de Bolsonaro?

La inseguretat per les activistes creix des del cop [el procés de destitució de Dilma Rousseff, que l’any 2016 va posar punt final a tretze anys de govern del Partit dels Treballadors]. Des del 2016, el grau d’ofensiva contra les dones que lluiten per la defensa dels seus territoris, indígenes, quilombola, camperoles, ja anava creixent. El que passa ara és que augmenta la sensació d’impunitat davant aquests crims. Quan va haver-hi el cop, vam preguntar a les companyes com ho sentien a les comunitats i ens explicaven que havia canviat la forma com els terratinents les miren, perquè saben que ja no tenen el suport a escala nacional que tenien per lluitar. El que veig que ha canviat després de les eleccions és la criminalització de les lluites. S’utilitza l’excusa de la corrupció per punir la gent activista. A São Paulo, d’on jo sóc, per exemple, es veu en el moviment de lluita per l’habitatge. El discurs de la corrupció per criminalitzar els moviments socials s’ha intensificat després de l’elecció de Bolsonaro i s’hi suma el discurs d’odi. També és característic d’aquest període, com també ho són les amenaces a través de les xarxes socials. Són amenaces que no són directament de l’Estat, però sí del grup social i les organitzacions que sustenten Bolsonaro. Una companya que va organitzar el Front Evangèlic per l’Avortament Lliure ha patit molta pressió i s’ha exiliat.

Les defensores dels drets de les dones estan patint la intensificació dels atacs?

Són blanc dels atacs totes les persones que defensen el territori: el territori-naturalesa i el territori-cos. Les feministes són un blanc perquè el discurs que sustenta Bolsonaro és un discurs conservador. La gent que està en situació d’inseguretat per l’ultraneoliberalisme; la gent que no té feina o que està súper explotada, vol una seguretat. I té una seguretat basada en la família tradicional. Les feministes i les persones no conformes a les normes de gènere són l’amenaça de destruir aquesta seguretat. Es presenta la ideologia de gènere com el gran problema que cal gestionar i ha aconseguit mobilitzar molt. Han augmentat els assassinats de dones ‘trans’ comesos amb crueltat i totes les polítiques d’enfortiment de les dones, en el pla econòmic i cultural, han caigut. Jo treballo amb camperoles i les polítiques d’enfortiment per aquest col·lectiu ja anaven caient des del cop, però ara se n’han anat del tot. En un context de gran desocupació, explotació de la gent i endeutament -que és una manera de mantenir la gent funcionant, treballant explotada-, els espais polítics que guanya l’extrema dreta se sostenen en la por que la situació pugui empitjorar; por que tu perdis poder dins la teva família.

“La idea de progrés, de desenvolupament, és un mecanisme de seducció que, al costat de la coacció, manté el sistema”

 

Segons moltes activistes brasileres, l’activitat econòmica i els llocs de treball generats per les empreses transnacionals als territoris on viuen no suposen desenvolupament. Què és desenvolupament, des de la seva perspectiva?

Millor no utilitzar el terme desenvolupament. Transmet la idea que l’objectiu és arribar a reproduir el funcionament de la societat i l’economia al Nord global, que només funciona perquè explota les persones i la natura al Sud. Hem de reconèixer com les comunitats sustenten la vida i també que hi ha límits. La idea de progrés, de desenvolupament, de crear llocs de feina, és un mecanisme de seducció que, al costat de la coacció, manté el sistema. Però després trobem, per exemple, com l’empresa Vale, amb l’explotació minera, ha assassinat el riu Doce; l’ha contaminat amb tòxics. És un riu enorme que passa per diversos estats, per diverses comunitats, del qual viuen pescadors, i amb ciutats properes, d’on la gent en consumeix l’aigua. La intensitat de l’explotació minera va fer que es trenquessin els dics que contenien els residus. La contaminació va arribar al mar. En trencar-se els dics, la destrucció va ser enorme i van morir més de 200 persones. Per què es va intensificar tant l’explotació minera? Havien abaixat els preus i necessitaven un nivell de comercialització que mantingués els beneficis dels inversors. El pitjor és que no tenim mecanismes perquè situacions com aquestes no es tornin a repetir.

L’Estat espanyol és el que més inverteix en el conjunt d’Amèrica Llatina i és alhora el que rep més immigració provinent de la regió. Fins a quin punt el poder corporatiu té a veure amb les decisions, o necessitats, que duen les persones a emprendre migracions de països del Sud al Nord global?

Si les empreses destrueixen les condicions de supervivència de les persones als seus països, arriba un moment en què no queda una altra que migrar. I així se sustenta una cadena internacional de cures. Aquí es necessiten moltes cures. Moltes de les dones que migren es dediquen a cuidar. Així, aquí es resol la situació i no es busquen maneres col·lectives de cuidar les persones, sobretot, les persones grans. S’individualitza el problema en cada família, que el resol mercantilitzant la cura de manera precaritzada. Alhora, les dones que treballen de cuidadores envien remeses als seus països, que així compten amb divises. Aquestes divises serveixen fins i tot per pagar els royalties [pagament per l’ús de patents o d’un producte] a les transnacionals que hi tenen activitat. Són diners que envien les empreses als seus països d’origen. Inclús passa amb McDonalds. Ja sabem fer entrepans a Brasil! Per què hem d’enviar royalties als Estats Units per fer-ne? Però el fet és que hem d’enviar divises i a Amèrica Llatina molts cops provenen de les remeses de les persones migrades. És un cercle amb un alt grau d’explotació.

“Els Tractats de Comerç i d’Inversió fan que les privatitzacions esdevinguin regla i no es pugui tornar enrere”

 

En el procés d’acumulació de poder per part de les transnacionals, quin paper juguen els Tractats de Comerç i Inversió?

Els mecanismes d’acumulació controlats per les transnacionals ja els tenim instaurats als països. Els tractats, a mesura que es van definint, el que fan és que sigui molt difícil tornar enrere i canviar la situació. A Brasil ho veiem en el cas de l’educació superior: en els anys de govern Lula-Dilma, va haver-hi una expansió de l’accés a l’educació superior. El govern de Bolsonaro ha retallat molt el pressupost de les universitats. Ara a l’octubre, ja no tenen diners per al funcionament quotidià. Van posant-ne una mica més aquí, una mica més enllà… i això posa molta pressió als rectors de les universitats. La retallada ha afectat totes les universitats, però en un inici el ministre d’educació va dir que retallaria en aquelles en què hi hagués “embolic”; és a dir, aquelles en què hi ha vida, militància, reflexió… L’alternativa que dona el govern a la caiguda dels suports econòmics als estudiants amb baixos recursos és un programa de finançament privat de les universitats públiques, a través de vendre accions de les universitats públiques a la borsa. Això crea les condicions per a les negociacions de serveis que estan en joc en l’acord entre la Unió Europea i Mercosur. Els tractats fan que privatitzacions com aquesta esdevinguin regla i no es pugui tornar enrere.

Hi ha veus que es refereixen als Tractats de Comerç i Inversió com un “atac a la vida”

Es tracta d’un atac a la subsistència de la gent i als seus modes de vida. Hi ha un intent de debilitar les formes de vida tradicionals. Les comunitats són les que estan més en la lluita i hi ha una resistència molt forta. L’explotació del treball també és un atac de les corporacions a la vida. La gent, per aconseguir viure de xofer d’Uber, treballa unes jornades súper llargues, 12 o 14 hores sense parar. És un grau molt intens d’explotació del treball. Jo em pregunto en quant temps perdran la salut. Això ho veia en les persones dedicades a tallar canya de sucre. Els medicaven perquè no sentissin dolor i seguissin tallant. Morien molt joves.

“A les comunitats, no tot funciona perfecte. Hem de crear espais on les dones puguin expressar els seus desitjos”

 

Quant a presència i actuació de les transnacionals, realment marca la diferència tenir un govern d’esquerres?

Amb la ultradreta al govern, les transnacionals senten que és possible aixafar la resistència. I objectivament és així. Als governs de Lula-Dilma, hi havia molts espais de construcció conjunta de polítiques públiques amb les organitzacions, tot i les crítiques que hi puguem fer. Les comunitats indígenes venien per construir polítiques i aprofitaven per fer reunions i intercanviar informació i coordinar-se. Tots aquests espais han caigut. Hi ha molta resistència en moltes comunitats, però no com quan teníem les condicions per trobar-nos i tenir la força d’un moviment nacional. Ara les condicions de tenir aquesta articulació a escala nacional són dèbils. Les condicions per oposar resistència a les transnacionals són molt més dures i es perden més vides.

logo NOTCI-1

Davant els impactes de l’activitat econòmica de les transnacionals sobre les persones i la natura, hem de mirar cap a les comunitats tradicionals i aprendre’n, segons el teu parer.

A les comunitats, no tot funciona perfecte. Hem de crear espais en què les dones puguin expressar els seus desitjos, reconèixer el que ha de canviar en l’experiència de les comunitats, i també el que n’és bo, i crear condicions perquè aquestes experiències s’expandeixin a més territoris. Hem de trobar altres maneres d’organitzar la vida. Això entra en xoc amb l’estructura del govern de Bolsonaro. Defensa una ideologia conservadora que està en acord amb el procés d’acaparament brutal que les transnacionals volen fer al nostre país. I les dones viuen al nucli d’això: per aconseguir el grau d’explotació del treball i de la natura que volen i que algunes persones continuïn vives i treballin per a ells, les dones, a les famílies, fan de coixí. Les dones estan súper explotades en el treball remunerat i en treball no remunerat a les cases. Ho fan perquè estimen els seus, perquè volem sostenir la vida, i alhora és una energia que està sostenint les coses tal com estan. És contradictori. Les dones són la variable d’ajust en un sistema que fa impossible la vida.

“L’experiència de cuidar ens dóna una mirada necessària en el moment que estem vivint”

 

Com podem reformular l’economia per orientar-la cap al ‘bon viure’?

Per exemple, jo treballo en el pla local, i a les comunitats, amb les dones, intentem enfortir la producció que tenen al seu pati. Combinem la producció per al consum propi, el de la família i el de la comunitat, i per a la venda, que permeti tenir accés a diners, perquè vivim en una societat hegemònicament capitalista en què necessitem diners. Des d’aquesta experiència d’equilibri entre entrada de diners i producció per a l’autoconsum, la donació i el bescanvi, intentem estar en relació amb les persones de la ciutat, perquè consumeixin de manera diferent. I això vol dir un compromís polític, fins i tot per trobar temps a la vida per cuinar i fer-ho de manera compartida. Hem de produir el bon viure des de nosaltres mateixes, començant per netejar-nos la casa i preparar-nos el menjar. Hem d’ampliar les possibilitats de fer-ho davant els atacs que rebem les comunitats, tant al camp com a la ciutat, on hi ha gent que per exemple lluita per l’habitatge, okupa o intenta produir aliments, disputant-se l’espai metre quadrat a metre quadrat amb el capital.

En el repte de construir resistències davant el poder de les corporacions, atribueixes un paper específic a les dones?

Sense sobreresponsabilitzar les dones, penso que l’experiència de cuidar, d’estar atentes a les persones, ens dóna una mirada necessària en el moment que estem vivint. Dur aquesta experiència en fer política és vital. Cal enfortir les iniciatives de resistència, crear relació entre si i comptar amb territoris de llibertat en un moment de tant assetjament i odi. Hem de conservar les llavors d’esperança i llibertat. I viure-les. Necessitem viure-les davant els atacs que la gent està sentint al cos i a la salut mental. El repte és com autocuidar-nos per no ser capturades pel seu esforç d’aixafar-nos amb la por i mantenir la crítica en tots els àmbits de la vida.

jornadas4
Jornades la borsa o la vida: transnacionals i feminismes